Cafayate, excursió a Quilmes seu d'una civilització resistent!

Avui ens hem llevat ben aviadet de nou. Hem esmorzat al pati del nostre alberg sota un sol que começava a sortir i hem anat a donar un petit tomb pel poble. Després hem agafat de nou el nostre super cotxe i ens hem dirigit cap a Quilmes, a visitar les ruines. Just a l'entrada un guia ens ha fet una petita introducció que ens ha permès situar l'estil de vida i les particularitats d'aquest poble indígena que primerament va ser atacat pels inques i posteriorment pràcticament va desaparèixer davant l'agressivitat de la invasió espanyola.

Tot i ser diferent, avui en dia encara es mantenen algunes tradicions com les ofrenes a la Pachamama, la mare terra, a qui ofereixen aliments que recobreixen en uns munts de pedra fins l'any següent per tal qur la terra s'ho empassi.

Hem anat pujant per la muntanya on estaven instaurats i inicialment costava fer-se a la idea de com funcionava la ciutat, les construccions eres més aviat subterrànies per protegir-se del fred i el vent. A mesura que pujavem es veia més l'estructura de la ciutat amb les diferents cases i "carrers". Tot l'entorn ple de cactús i terra feia que fos difícil imagina com podia sobreviure un poble en aquestes condicions.
Un cop vist Quilmes hem tornat a Cafayate, de nou un camí absolutament envoltat de vinyes i montanyes. Allà hem anat a recollir les empanades que havíem encarregat, ens les hem menjat i hem agafat el camí de tornada cap a Salta a través del "valle de los cachaiquies".

Valle de los Cachaiquies

Avui hem sortir de Salta de bon matí per dirigir-nos cap a Cafayate. És interessant tant el destí final del nostre trajecte com el camí en sí. Teníem força dubtes de la dificultat del camí havent plogut aquests últims dies però avui fa un sol espaterrant. A la sortida de salta hem agafat la RN68 una carretera que va creuant poblets fins a arribar a la Quebrada de las Conchas. Les muntanyes de nou es veuen totes esquerdades, amb relleus. Aquestes tenen totes un color absolutament vermell granate. Sota les muntanyes un riu de color xocolata que baixa força ple.

La primera parada l'hem fet a la Garganta del Diablo una zona de la muntanya que es replegava sobre ella mateixa. Com una entrada molt estreta a l'interior de la muntanya. Un cop a dins hauríem hagut d'escalar una mica per arribar al punt on segons el Pol que sí que ha escalat donava la sensació que la muntanya et queia al damunt.
Després de la Garganta del Diablo venia l'anfiteatre on també hi havia una entrada a la muntanya però més oberta i arrodonida, realment recorda a un anfiteatre. Uns quilòmetres més enllà hi havia una pedra coneguda com "el Sapo" i es que realment tenia forma de gripau babau que amb el temps s'ha anat erosionant.
Un cop vist tot això hem arribat a Cafayate, hem dinat i ens hem dirigit a visitar les Bodegues Etchard. Són unes bodegues on des de fa dos segles es fa vi del raïm de la varietat torrontes (blanc propi de la regió) i Malbec(vi típic argentí tot i que també xilè).

La visita a la bodega era interessant i al final de tot hi havia la cata de vins. Hem provat dos vins blancs i dos negres guiats per les instruccions de la guia. Era molt interessant seguir el passos i sentir les olors i els aromes de cada vi, que realment ens han sorprés.

Un cop hem avabat la visita hem tornat al Cafayate on l'alberg on estem és encantador amb un pati interior obert, ple de flors on hi ha unes tauletes i uns parasols per esmorzar, dinar o sopar segons convingui.

Salta, Purmamarca, Humahuaca

Aquest matí després d'esmorzar ens hem posat a la busca i captura d'un cotxe per llogar que tingués sis places. Inicialment no l'hem trobat, però finalment Hertz ens en ha ofert un per la una del migdia. Hem aprofitat el matí per visitar el centre de Salta. En alguns aspectes la ciutat ens ha recordat a Andalusia. Moltes de les façanes pintades de color blanc amb ribets de color groc, terrasses cobertes...al centre, la plaça principal, quadrada amb dues diagonals que la creuen. Entre els arbres gegants i florits que hi estan plantats hi ha palmeres, unes palmeres super altes amb uns troncs molt molt prims. Al voltant de la plaça, porxos plens de terrasses de bars i cafès. L'esglèsia principal és de color rosa pàlid. Just hi hem arribat que feien missa, i l'afluència de gent seguint-la era sorprenent. Per ser un dia laborable tant la catedral, com els carrers, com els comerços estaven plens a vessar.

Hem visitat l'esglèsia d'estil absolutament barroc i després ens hem dirigit cap a la plaça principal. D'allà hem agafat uns carreronets fins arribar al mercat municipal. Un mercat ple d'olors, fins a un cert punt marejants. Els trossos de carn penjats a l'aire sense cap tipus de refrigeració, muntanyes d'espècies de tots colors, peixos, verdures...

Cap allà a la una hem anat cap a la Hertz, hem recollit el cotxe, hem comprat unes empanades i ens hem posat en ruta. La sortida de Salta ha estat força complicada però aviat ens hem dirigit cap a Jujuy i d'allà cap a Purmamarca. El paisatge de nou tornava a guanyar protagonisme. Les "quebradas" són el trajecte que l'aigua s'ha anat obrint entre les muntanyes deixant al descobert les diferents capes sedimentàries i regalant-nos les muntanyes de colors.
A Purmamarca, un poblet petit i força arreglat, segurament la presència del turisme ho ha afavorit, s'hi pot veure el cerro de los siete colores. Allà mateix hem dinat!

A mig camí tot anant en cotxe hem vist un gaucho. Tot i estar una mica mogut, és realment un gaucho de debò, amb el seu barret, el seu cavall i el seu bigoti.

Dia de bus, arribada a Salta

Després d'un trajecte 8 h més llarg del previst hem arribat a Salta. Ahir al sortir de Mendoza no sabíem que en tota la regió del nord havia estat plovent intensament durant força dies. Quan vam ser a Tucumán cap allà a les 12 del migdia ens van informar que la pluja havia fet que un riu cresqués i impossibilités el pas per un pont pel que havíem de passar. Ens van recomenar baixar del bus i estar-nos per l'estació fins que se'ns avisés. Això hem fet i cap a les 14h ens han dit de tornar a pujar per servir-nos el dinar. Un cop acabat de dinar ens han dit que podíem seguir el camí. Hem avançat fins a un cert punt on hem vist que hi havia una cua infinita de cotxes, camions i busos. Com que el pont s'havia enfonsat en un dels seus carrils s'anava deixant passar alternativament als cotxes d'un sentit i altre, amb una obertura d'una hora per sentit. Sabíem que una vegada creuessim el pont teníem encara unes dues hores o tres de trajecte fins a Salta. Finalment cap allà les sis hem creuat el pont i després de fer un bingo andesmar, guanyar una ampolla de vi i un trivial que no hem acabat hem arribat a Salta. El primer que hem fet ha estat agafar els bitllets de tornada, de Salta a BsAs pel dia 13.
Al sortir de l'estació a començat a diluviar, per tant hem agafat un taxi, i ara per fi hem arribat a l'alberg.

Santiago-Mendoza, Creuant els Andes

Ha arribat el moment de separar-nos. Ahir al vespres tot i ser diumenge i ser realment difícil trobar alguna cosa oberta vam anar a provar el pisco sour abans de marxar de Santiago.
 Aquesta nit, com generalment totes les que precedeixen un canvi, ha estat més inquieta del normal. Ens hem despedit mentres jo esmorzava i m'he dirigit cap a l'estació. En principi la meva intenció era agafar un taxi però un cop he tret el nas cap a l'avinguda Providència aquesta no distava de les gran avingudes de les capitals mundials a les vuit del matí. Molts cotxes, trànsit lent i pocs taxis lliures. Davant d'aquesta circumstància m'hedecidit a agafar el metro i ha estat perfecte. En vint munts ja era a la cua de l'autobus.

Un cop dins m'he anat despedint de Xile a mesura que ens acostàvem als Andes. Montanyes rocoses, desèrtiques. Sempre que de petit penses en una montanya no sé exactament perquè però la dibuixes de color verd...doncs be, els Andes són més aviat vermellosos. Imposen un gran respecte, les corbes que van pujant són molt pronunciades i es fan molt lentament ja que no només és un pas per persones sinó que també és aprofitat per moltes mercaderies, per tant grans camions costa amunt i amb corves...un cop a dalt hem baixat del busper passar els successius controls de sortida de Xile i entrada a Argentina. A partir d'aleshores el descens és més progressiu.

Com que les montanyes són de color terrós els rius que baixen i que segueixen al costat de la carretera són totalment de color xocolata. En certs trams es pot veure a gent fent esport, vaixant en kayak. A poc a poc es va arribant a una zona més plana i homogènia en el centre de la qual es troba Mendoza. Un cop arribada allà m'he retrobat després d'uns quants dies amb la resta de medicinos.
Hem arribat just després d'un dels grans moments per aquesta regió. Després de les festes que es celebren en honor a la verema i el vi de la regió. Mendoza és una ciutat força ordenada, amb moltes places. Entre elles hi ha la plaça d'Espanya que està totalment enrajolada amb rajoletes de color blau i blanc. També té una gran rambla plena de cafès i terrasses on la gent berena i xerra animadament. Hem donat força tombs, ens hem estirat una estona a la gespa d'una de les places i cap allà les set ens hem començat a dirigir cap a l'estació d'autobusos per agafar el bus que ens durà a Salta.

Valparaiso

Avui ens hem llevat de nou amb un gran núvol sobre els nostres caps. Davant d'aquestes circumstàncies hem decidit anar a veurela casa del Neruda que es troba a Valparaíso, donar un tomb per la ciutat i els seus cerros i tornar cap a Santiago. Ahir sorprenentment i sense haver-hi sol ens vam cremar una mica i tot.

En primer lloc hem baixat serpentejant pels carrerons i escales des del nostre alberg fins al centre de la ciutat. En certs punt hi havien replans que eren miradors perfectes des d'on observar la ciutat i les seves coloraines. En molts racons et trobaves artistes venent algún tipus de record o artesania.

Hem arribat al centre i hem seguit avançant fins al peu d'un cerro per agafar un dels ascensors cremallera que ens pugessin a dalt. Durant auest trajecte hem creuat el mercat municipal de la ciutat. Durant el terratrèmol de l'any passat es va quedar força afectat i ara les botigues s'han traslladat a l'exterior. Un cop al peu del cerro hem pujat a l'ascensor...recordava una mica com estar en un parc d'atraccions, i l'ascensor el tren de la bruixa, un vagó tot pintat de colors i dibuixos. Des de dalt podíem observar el port amb les mercaderíes que s'acumulaven esperant vaixells que les transportessin.

Viña del Mar

Davant del poc èxit que hem tingut fins ara ens els intents d'anar a la platja el fet de veure el cel ennuvolat al llevar-nos per marxar a Viña del Mar no ha estat massa novetat. Als pocs minuts de sortir de casa ha començat a ploure, la típica tempesta d'estiu. Un cop hem pujat al bus els temps semblava millorar, hem anat deixant enrera els núvols i el cel començava a ser blau. S'ha mantingut així fins al cap d'una hora, quan ja estàvem arribant a Viña...de nou el color gris d'un núvol gegant tapava el cel.

Hem caminat per la ciutat fins arribar a la vora del mar. Tot el passeig de la costa està envait per enormes blocs de pisos. És trist però els desastres arquitectònics i urbanístics no només es van produir a les nostres costes, sinó que sembla un mal generalitzat. Ens hem estirat a l'ombra, ens hem menjat els entrepanets que ens havíem fet i a poc a poc ha començat a sortir el sol. Finalment hem tingut una agradable tarda de platja envoltades de famílies xilenes que anaven a passar el dissabte a la tarda davant del mar. L'aigua de l'oceà és gelada, i el màxim que hem fet ha estat mullar-nos els peus.

Cap a les 19h hem començat a recollir, hem buscat un bus que ens portés a Valparaíso i ens hem endinsat en una ciutat ben diferent. Per començar hi ha molta gent al carrer, tots els carrers són costes que fan que la ciutat es distribueixi pels diferents cerros que la conformen. Un cop localitzat l'alberg ens hi hem instal.lat. No hi havia ningú esperant-nos, la clau estava amagada entre uns testos i després havíem d'agafar una altra clau de color blau que era la de l'habitació del segon pis. El camí cap a l'alberg a part de ser pujada ens ha permès començar a captar l'essència d'aquesta ciutat. Les casetes són de colors, els carrers empedrats, i a tot arreru hi ha botiguetes de joves dissenyadors locals.