Viña del Mar

Davant del poc èxit que hem tingut fins ara ens els intents d'anar a la platja el fet de veure el cel ennuvolat al llevar-nos per marxar a Viña del Mar no ha estat massa novetat. Als pocs minuts de sortir de casa ha començat a ploure, la típica tempesta d'estiu. Un cop hem pujat al bus els temps semblava millorar, hem anat deixant enrera els núvols i el cel començava a ser blau. S'ha mantingut així fins al cap d'una hora, quan ja estàvem arribant a Viña...de nou el color gris d'un núvol gegant tapava el cel.

Hem caminat per la ciutat fins arribar a la vora del mar. Tot el passeig de la costa està envait per enormes blocs de pisos. És trist però els desastres arquitectònics i urbanístics no només es van produir a les nostres costes, sinó que sembla un mal generalitzat. Ens hem estirat a l'ombra, ens hem menjat els entrepanets que ens havíem fet i a poc a poc ha començat a sortir el sol. Finalment hem tingut una agradable tarda de platja envoltades de famílies xilenes que anaven a passar el dissabte a la tarda davant del mar. L'aigua de l'oceà és gelada, i el màxim que hem fet ha estat mullar-nos els peus.

Cap a les 19h hem començat a recollir, hem buscat un bus que ens portés a Valparaíso i ens hem endinsat en una ciutat ben diferent. Per començar hi ha molta gent al carrer, tots els carrers són costes que fan que la ciutat es distribueixi pels diferents cerros que la conformen. Un cop localitzat l'alberg ens hi hem instal.lat. No hi havia ningú esperant-nos, la clau estava amagada entre uns testos i després havíem d'agafar una altra clau de color blau que era la de l'habitació del segon pis. El camí cap a l'alberg a part de ser pujada ens ha permès començar a captar l'essència d'aquesta ciutat. Les casetes són de colors, els carrers empedrats, i a tot arreru hi ha botiguetes de joves dissenyadors locals.