Despedint-nos de Chiloe, dirigint-nos a Valdivia

Ahir al vespre vam sortir a prendre algo, i sense saber-ho vam entrar a un del llocs més concorreguts i més plens d'activitat de Castro. Just a la Plaza de Armas hi havia un lloc que des de fora no crida especialment que es diu la Brújula. Allà vam entrar amb la intenció de provar la cervesa típica de Chile. Les vistes a la plaça ens tenien ben distretes, força gent jove fent malabars i molta altra gent passejant.
Sense adonar-nos-en se'ns va fer tard i vam decidir sopar allà mateix.
Abans d'anar a dormir vam veure un trosset de la ceremònia dels òscars, però davant de la poca emoció que despertaven ens vam adormir força ràpid.

Avui ens hem llevat aviadet. Havíem de creuar la illa cap al nord, agafar el transbordador i arribar a Puerto Montt abans de les tres del migidia per tornar el cotxe sense penalització. La sortida de la illa ha anat força ràpida, i al cap d'una hora o dues hem arribat a Puerto Montt on hem decidit anar a dinar esperant que se'ns fessin les tres per aprofitar el cotxe com a lloc per guardar les maletes. L'entrada a aquesta ciutat tenia dos punts curiosos. D'una banda hi havia bastant trànsit per un carrer suposadament via d'accés principal on el que podiem veure a cada costat semblava més un poble que una ciutat (tallers mecànics, fusters, algun supermercat...). D'altra banda, i més interessant la vista dels volcans que envolten la no llunyana ciutat d'Osorno. Són muntanyes absolutament triangulars, com de dibuix, amb el cim, la punxeta de dalt de tot, nevada.
Després de veure una mica la costanera, passeig del port, i la plaza de Armas, ens hem dirigit cap a un gran mall on hem pensat que el cotxe amb les maletes estaria més controlat. Hem pujat a dinar a dalt de tot on hi havia un munt de gent fent cues a llocs de menjar ràpid, molt a l'estil americà. Les teles no paràven d'ensenyar ciutats on hi havien hagut rèpliques de terretrèmols i és que justament avui fa un any del terrible terretrèmol que va passar Xile l'any passat.
Després de dinar ens hem dirigit a tornar el cotxe, amb la idea d'anar força ràpid per poder agafar un bus al cap de mitja hora. Però de nou, sembla que no coneguem el continent...aquí tot va amb una calma, que sembla que costi arrencar. Finalment hem assumit que hauríem d'agafar un altre bus, però a canvi ens han acompanyat a l'estació. Al arribar-hi ens hem submergit a un altre món! Gent molt diferent, i molta gent, molta molta gent intentant agafar els autobusos, i els minibusos. Feia força calor i semblava que arribar dins de l'estació per comprar els bitllets i marxar seria difícil. Finalment, ho hem aconseguit i fa uns minuts hem arribat a Valdivia. La ciutat es veu més majestuosa, ja hem vist un dels rius que l'envolta i fa que la ciutat tingui un altre aire. A l'arribar a l'alberg on ens allotgem aquesta nit he tingut una tornada al passat, m'ha recordat molt a Alemanya. Era un edifici antic amb la porta pintada de color vermell amb unes. Fulles dibuixades en blanc, i el dibuix es continuava cap a la vorera. Ens ha rebut una senyora amb els cabells blancs i que...tal i com havia sospitat, era alemanya. Ara sortirem a sopar, de nou seguint les recomanacions de la Lonely planet

Chiloe,i el mal temps segueix jugant amb nosaltres

 Un altres dels objectius del viatge era tenir uns dies de sol i platja...de nou la meteorologia s'hagirat en cotra nostra. Avui ens hem llevat amb un sol espatarrant i ens hem vestit ràpidament d'estiu, hem posat el bikini a la bossa i hem marxat direcció Cucao. Cucao està al oest de la illa més al sud de Castro, la capital de la illa i on estem allotjades. A mesura que ens anàvem acostant al nostre destí veiem més aprop un gran núvol gris que cobria tot el cel damunt del mar. Hem hagut d'agafar una carretereta de pedres per arribar a la platja i un cop allà ens hem hagut d'abrigar ben abrigades abans de sortir del cotxe. Al sortir la platja era molt maca, una platja llarga, de sorra fina que amb el vent corria per damunt de les dunes.

Davant de l'intent frustrat de platja hem decidit canviar de plans i anar a buscar el sol. Ens hem dirigit cap a un poble que es diu Chonchi (com veieu aquí els noms dels pobles són ben curiosos) i al ser diumenge el poble estava desert i tota la gent estava concentrada a l'esglèsia des d'on sortien càntics.

Els Palafitos:

No hi havia ni una sol lloc on menjar o on prendre alguna cosa per tant hem decidit tornar a Castro a dinar allà. Després de dinar hem fet una migdiada i ara ens dirigim a fer un tomb pel poble.

Dia de viatge, arribada a Chiloé

El dia ha començat agafant un taxi conduït pel mateix propietari del nostre alberg en direcció a l'aeroport. Allà hem agafat un vol que ensha portat després d'una parada a Balamaceda a Puerto Montt. Això que l'avió fes parades era graciós, era com unbus on la gentpujava i baixava a les diferents parades, després de baixar nosaltres l'avió continuava cap a Santiago ( en cert moment, i davant del desastre de Punta Arenas, hem desitjat continuar a l'avió...). Tot i això al baixar de l'avió ja hem notat que com a mínim el clima havia canviat, hem recollit les maletes i ens hem dirigit al mostrador on hi havia un reguitzell d'empreses de lloguer de cotxes. L'aeroport de Puerto Montt ens ha recordat molt a la T4 de Madrid.

Força ràpid hem aconseguit un cotxe i ens hem posat en ruta direcció la illa de Chiloé. Hem agafat la ruta Panamericana i després d'uns quants quilòmetres hem arribat al punt on hem hagut d'agafar un Ferry per creuar i arribar a la illa.

Un cop en territori insular ens hem dirigit d'Ancud, ciutat on s'arriba, fins a Quemchi. En primer lloc dir que la illa és molt verda i per res del món està enfocada cap al turisme. Ja des del poble més petit que toca al mar s'hi troben els Palafitos, les costruccions de fusta que eleven les cases del mar, i que quan baixa la marea queden a la vista.

Les casetes totes fetes de fusta amb les teulades metàl.liques i pintades de colors són molt boniques, donen alegria al paisatge. Hem dinat a un restaurant que sortia recomenat a la guia, es diu Chejo i ha estat molt curiós. Ja sabíem que no ens deixaria indiferents, no hi ha carta sinó que t'ofereixen un menú del dia o plats de peix fresc. Ens hem acabat demanant totes 3 un salmó que ha esta molt bo. El Chejo és un home que et ve a saludar a la taula i t'explica la seva vida i la dels seus fills i et dóma la benvinguda càlidament. Després de dinar hem anat a estirar les cames pel davant del mar, hem anat a veure l'esglèsia que de dins semblava un vaixell del revés.

Després ens hem dirigit a Quemchi un poblet més al sud on hi havia parades de pescadors al carrer on es venien uns musclos i cloïses gegants (n'hi diuen ostiones).

Punta Arenas, maleït vent

Avui us escrivim després d'un dia de força decepció. La nostra primera impressió de Punta Arenas no va ser gaire positiva, però em sembla que després del dia d'avui, tenim força ganes que arribi demà i volar cap al Nord.

Un dels atractius de Punta Arenas són els viatges que es poden fer des d'allà a la Illa Magdalena on hi ha la possibilitat de veure pingüins i no només de veure'ls sinó que baixar i caminar amb ells. Aquest matí quan ens hem dirigit a l'agència que ho organitzava ens han informat que per qüestions de mal temps, bàsicament el vent, avui no sortirien vaixells que fessin la ruta...ha estat una bona galleda d'aigua freda...tot i així hem vist que hi havia una altra excursió terrestre que et portava també a un altre punt on hi havia pingüins, tot i que no era el que volíem ho hem agafat per intentar-ho, i de nou ha estat a més a més d'una gran decepció, una estafa...com deia un senyor xilè que també feia l'excursió, et sortia a "luca el pingüino", és a dir que pagaves 8000 pesos chilenos (8 lucas que diuen ells) per veure potser 10 pingüins i de lluny.

Les condicions climàtiques a més a més eren dolentíssimes, feia molt fred i un vent que no et deixava caminar i que si et quedaves quiet et congelava. Per tant, ha estat una excursió més que breu...esperem que demà a Chiloe les coses surtin millor.

Dia de bus, arribada a Punta Arenas

Avui ens hem llevat aviadet ja que a les 8:00 sortia el nostre bus des d'Ushuaia, al.carrer principal fins a Punta Arenas...
Ara feia dies que no feiem un trajecte en bus, i a més a més va resultar ser un bus dels de tota la vida, sense cap equipació per fer un viatge de 12h...al sortir de Ushuaia mig plovia, els vidres van començar a quedar-se plens de baf...davant d'això van decidir obrir les finestres superiors...resultat...un fred considerable. Tot i la imcomoditat, suposo que pel fet de llevar-nos d'hora hem anat fent alguna dormideta. Aquest trajecte ja es presentava particularment pesat per les contínues interrupcions que havíem d'anar trobant. En primer lloc creuar la frontera Argentina de sortida (implica omplir papers, passaport...), després hem creuat un llarg camí desèrtic fins arribar a terres xilenes, on de nou hem hagut de baixar del bus, omplir papers, i carregar l'equipatge per tal que fos inspeccionat per gossos i màquines. Finalment un cop passat aquest tram hem parat al típic restaurant de frontera on ens han ofert entrpans a un preu força beneficiós per ells (generalment a Argentina, quan agafes un autobus mínimament llarg sempre et donen menjar i beguda, però aquest cop no!).
 
Un cop hem tornat a pujar al bus, la temperatura ha anat augmentant. Havia sortit wl sol mentre dinàvem i entre la calor i la pols que entrava per les finestres obertes...allò semblava un camió de pollastres! Finalment, algú s'ha queixat i han tancat les finestres i ens han obert l'aire acondicionat (havíem assumit que no funcionava després de dos hores, però resulta que si no et queixes no l'obren...). L'última aturada ha estat per pujar al transbordador que ha creuat l'estret de Magallanes per tornar a territori continental.
L'arribada a la ciutar impacta. El canvi i la diferència amb Ushuaia és molt notable, el grau dedesenvolupament de la ciutat és molt diferent. Es veu una societat molt més rural, tot es veu més envellit, suposo que les coses es mantenen fins que deixen de fer servei però sense fer-hi massa canvis des de fa molts anys. La plaça central del poble, la Plaza de Armas es veu desèrtica a les 8 de la tarda, i no dona gens la sensació de ciutat viva. 

Coneixent Ushuaia

Avui és l'últim dia que passem a la ciutat més austral del món. Hem decidit llevar-nos una mica més tard, esmorzar i anar a donar un tomb. Teníem moltes ganes d'escriure i enviar postals des d'aquí, així que en primer lloc hem anat pel carrer San Martín (carrer principal de comerç de la ciutat) de botiga enbotiga triant les que més ens agradaven. Després hem buscat un bar on hem passat una bona estona escrivint...i finalment hem anat a correus a comprar segells i a enviar-les.

Després de dinar hem passat per casa el Marcos per informar-nos de com anar al Glaciar Marcial, la glacera que vigila la ciutat des de dalt. Tot i que existeix un telecadira que t'hi acosta, nosaltres més que en la glacera en el que estavem interessades era en les vistes de la ciutat des d'allà dalt. Hem pujat amb taxi fins al peu del telecadira i des d'allà hem anat baixant. No sabíem si baixar per la carretera o si hi havia algun camí intern. El Marcos ens havia parlat d'un "sendero", però no acabàvem de veure per on l'havíem d'agafar.

Just al costat d'on ens havia deixat el taxi hi havia una caseta on es podia prendre el tè. Hi hem entrat a preguntar i ens ha atès una senyora que ens ha preguntat d'on erem i justament ha donat la casualitat que venia de passar uns dies a Barcelona. Aquella caseta de tè semblava de conte i la felicitat i amabilitat de la senyora també. Ens ha ensenyat on començava el camí i ens hi hem posat tot seguint de nou les indicacions grogues. Era un bosquet molt bonic, molt arregladet, i al principi ens l'hem agafat amb moltes ganes. Quan al cap d'una estona no veiem massa la carretera i el camí feia una mica de zig-zag les ganes han minvat una mica, però al cap de no res ja hi hem sigut, ja erem pràcticament a l'entrada del poble. Hi havia una muntanyeta on hem aprofitat per fer-nos una foto amb la ciutat al fons i hem tornat a casa el Marcos per anara a sopar...Centolla.

Terra del foc

Avui ens hem llevat aviadet, hem esmorzat i hem agafat un minibus que ens ha apropat al parc Natural que comença a les afores de Ushuaia i que s'anomena com l'illa:Terra del foc. El propietari del nostre B&B, el Marcos,és un gran aficionat a caminar i ens ha engrescat a agafar el camímés llarg, un "sendero" de 12 km anomenat la senda costera i que passaperdins del bosc vorejant un llac fins a arribar a un altre llac conegut com lago Roca.

El primer que et sorpren a l'agafar aquest camí és que teòricament tu esperes que vagis veient el llac i l'aigua tota l'estona i no és així. T'endinses tant en el bosc que en alguns moments perds una mica la noció d'on ets i cap a on queda l'aigua. El camí però està força preparat amb escaletes fe fusta i ponts per creuar rierols. Com a indicacions de cap a on seguir només cal buscar pintura groga en arbres o pedres. Fa uns quants anys es van importar castors de Canadà per tal que es reproduissin i després es pogués començar a vendre les pells. Per mecanismes d'adaptació del'espècie a l'habitat la pell dels nous castors va ser força diferent i poc atractiva pels interessos humans.

Amb els anys aquests animals han anat envaint boscs i ara mateix s'han convertit en un problema. Al ser sub-aquatics arriben a les arrels dels arbres, les roseguen i deixen a l'arbre sense mitjà per alimentar-se. A poc a poc es va ssecant fins que mor i es converteix en aliment pels castors. Durant els nostre passeig pel bosc hem trobat molts arebres tombats i amb els tronc ple de forats.

De tant en tant el camí ens guiava cap a l'aigua. En un d'aquests moments hem coincidit amb una parella d'ocells que xisclaven molt. Una altra curiositat d'aquestes caletes que es formaven a la vora del llac era el terra, juntament amb petites pedres hi havia moltes closques, principalment s'assemblaven a les dels musclos. El dia abans ja ens havien explicat que els habitants originaris d'aquí, els yámanes eren nòmades i construïen cabanes al voltant de les quals sempre quedaven "concheras" unes grans montanyes de closques.

Finalment hem arribat al Lago Roca on hem dinat. Feia poc que havia començat a sortir el sol, al matí quan hem sortit mig plovia i feia fred. Hem aprofitat el sol i el poc vent per dinar i recuperar forces per fer un altre petit camí de quatre quilòmetres que ens ha portat fins a la "bahía Lapataia". Ens ha costat una mica direccionar-nos, al principi hem caminat una mica en sentit contrari però al final ho hem aconseguit i hem arribat a bon port,les vistes de la badia han compensat. Allà mateix ens ha vingut a recollir el bus per tornar-nos a la ciutat i ara som a l'habitació descansant una estona abans d'anar a sopar.

Ushuaia

Bon dia!
Ushuaia és la ciutat on tot és possible, potser és pel fet que és la fi del món, però tot sembla fàcil.
Ahir al vespre ens vam retrobar amb els metges al seu alberg i vam sopar plegats...ens va costar una mica trobar-lo però ens vam creuar a una noia pel carrer que tot i no saber on era va trucar al seu germà taxista per tal que li expliqués i ens va acompanyar (i això que era un carrer que feia costa amunt!!). Tot sopant vam compartir anècdotes de viatge i veient que avui coincidiem tots a la mateixa ciutat vam intentar traçar un pla comú. Ells ja tenien l'excursió encarregada per tant haviem d'intentar aconseguir amb molt poc temps la mateixa excursió...però com que ens trobem a Ushuaia i amb l'ajuda del Marcos, el propietari del nostre b&b tot ha estat possible.

Ens hem trobat ja davant del vaixell que ens havia de dur a conèixer l'illa deles aus, la del lleons marins i per últim la dels pingüins. Tenim molta sort amb els dies que estem trobant, normalment el sol no acostuma a mostrar-se tantes hores...hem pujat a coberta i hem ppogut observar en primer lloc els ocells, tant els cormoranes (són de plomes negres i panxa blanca, de lluny poden recordar un pingüí en miniatura) com algun albatros sobrevolant. Al veure els lleons marins l'emoció ha començat a augmentar, feien molta gràcia banyant-se i pujant a les roques per estendre's al sol.

Una mitja hora més tard hem arribat a la "isla Martillo" que és realment una pingüinera. Costa descriure l'emoció, en primer lloc et sorpren la mida que tenen, potser més petita de la que t'esperaries, després t'envaeixen les ganes de sortir del vaixell i anar a tocar-los (evidentment, i per desgràcia, això no és possible). Però són molt bonics, semblen peluixos, i tenen una manera de moure's molt divertida, així com la forma de interaccionar entre ells. Era molt curiós veure com s'acostaven al vaixell sense cap tipus de por i com es banyaven i nadaven. Són molt més àgils per aigua que per terra. Hi havien diferents espècies de pingüins, la menys freqüent era la dels papua, el pingüí una mica més alt i amb les potes i el bec taronja (els pingüins que hem vist sempre dibuixats als contes).

Un cop ens hem allunyat dels pingüins l'excursió ha continuat fins a arribar a una Estancia, que és una gran propietat on abans es tenien ovelles per llana i que ara s'ha convertit en atracció turística. El que tenia de curiós és que el propietari inicial de la finca (L.Bridges) va ser un dels primers exploradors i habitants d'aquestes terres i va recollir totes les seves experiències amb el que es va trobar i les poblacions autòctones en un llibre.