Terra del foc

Avui ens hem llevat aviadet, hem esmorzat i hem agafat un minibus que ens ha apropat al parc Natural que comença a les afores de Ushuaia i que s'anomena com l'illa:Terra del foc. El propietari del nostre B&B, el Marcos,és un gran aficionat a caminar i ens ha engrescat a agafar el camímés llarg, un "sendero" de 12 km anomenat la senda costera i que passaperdins del bosc vorejant un llac fins a arribar a un altre llac conegut com lago Roca.

El primer que et sorpren a l'agafar aquest camí és que teòricament tu esperes que vagis veient el llac i l'aigua tota l'estona i no és així. T'endinses tant en el bosc que en alguns moments perds una mica la noció d'on ets i cap a on queda l'aigua. El camí però està força preparat amb escaletes fe fusta i ponts per creuar rierols. Com a indicacions de cap a on seguir només cal buscar pintura groga en arbres o pedres. Fa uns quants anys es van importar castors de Canadà per tal que es reproduissin i després es pogués començar a vendre les pells. Per mecanismes d'adaptació del'espècie a l'habitat la pell dels nous castors va ser força diferent i poc atractiva pels interessos humans.

Amb els anys aquests animals han anat envaint boscs i ara mateix s'han convertit en un problema. Al ser sub-aquatics arriben a les arrels dels arbres, les roseguen i deixen a l'arbre sense mitjà per alimentar-se. A poc a poc es va ssecant fins que mor i es converteix en aliment pels castors. Durant els nostre passeig pel bosc hem trobat molts arebres tombats i amb els tronc ple de forats.

De tant en tant el camí ens guiava cap a l'aigua. En un d'aquests moments hem coincidit amb una parella d'ocells que xisclaven molt. Una altra curiositat d'aquestes caletes que es formaven a la vora del llac era el terra, juntament amb petites pedres hi havia moltes closques, principalment s'assemblaven a les dels musclos. El dia abans ja ens havien explicat que els habitants originaris d'aquí, els yámanes eren nòmades i construïen cabanes al voltant de les quals sempre quedaven "concheras" unes grans montanyes de closques.

Finalment hem arribat al Lago Roca on hem dinat. Feia poc que havia començat a sortir el sol, al matí quan hem sortit mig plovia i feia fred. Hem aprofitat el sol i el poc vent per dinar i recuperar forces per fer un altre petit camí de quatre quilòmetres que ens ha portat fins a la "bahía Lapataia". Ens ha costat una mica direccionar-nos, al principi hem caminat una mica en sentit contrari però al final ho hem aconseguit i hem arribat a bon port,les vistes de la badia han compensat. Allà mateix ens ha vingut a recollir el bus per tornar-nos a la ciutat i ara som a l'habitació descansant una estona abans d'anar a sopar.