Cafayate, excursió a Quilmes seu d'una civilització resistent!

Avui ens hem llevat ben aviadet de nou. Hem esmorzat al pati del nostre alberg sota un sol que começava a sortir i hem anat a donar un petit tomb pel poble. Després hem agafat de nou el nostre super cotxe i ens hem dirigit cap a Quilmes, a visitar les ruines. Just a l'entrada un guia ens ha fet una petita introducció que ens ha permès situar l'estil de vida i les particularitats d'aquest poble indígena que primerament va ser atacat pels inques i posteriorment pràcticament va desaparèixer davant l'agressivitat de la invasió espanyola.

Tot i ser diferent, avui en dia encara es mantenen algunes tradicions com les ofrenes a la Pachamama, la mare terra, a qui ofereixen aliments que recobreixen en uns munts de pedra fins l'any següent per tal qur la terra s'ho empassi.

Hem anat pujant per la muntanya on estaven instaurats i inicialment costava fer-se a la idea de com funcionava la ciutat, les construccions eres més aviat subterrànies per protegir-se del fred i el vent. A mesura que pujavem es veia més l'estructura de la ciutat amb les diferents cases i "carrers". Tot l'entorn ple de cactús i terra feia que fos difícil imagina com podia sobreviure un poble en aquestes condicions.
Un cop vist Quilmes hem tornat a Cafayate, de nou un camí absolutament envoltat de vinyes i montanyes. Allà hem anat a recollir les empanades que havíem encarregat, ens les hem menjat i hem agafat el camí de tornada cap a Salta a través del "valle de los cachaiquies".

Valle de los Cachaiquies

Avui hem sortir de Salta de bon matí per dirigir-nos cap a Cafayate. És interessant tant el destí final del nostre trajecte com el camí en sí. Teníem força dubtes de la dificultat del camí havent plogut aquests últims dies però avui fa un sol espaterrant. A la sortida de salta hem agafat la RN68 una carretera que va creuant poblets fins a arribar a la Quebrada de las Conchas. Les muntanyes de nou es veuen totes esquerdades, amb relleus. Aquestes tenen totes un color absolutament vermell granate. Sota les muntanyes un riu de color xocolata que baixa força ple.

La primera parada l'hem fet a la Garganta del Diablo una zona de la muntanya que es replegava sobre ella mateixa. Com una entrada molt estreta a l'interior de la muntanya. Un cop a dins hauríem hagut d'escalar una mica per arribar al punt on segons el Pol que sí que ha escalat donava la sensació que la muntanya et queia al damunt.
Després de la Garganta del Diablo venia l'anfiteatre on també hi havia una entrada a la muntanya però més oberta i arrodonida, realment recorda a un anfiteatre. Uns quilòmetres més enllà hi havia una pedra coneguda com "el Sapo" i es que realment tenia forma de gripau babau que amb el temps s'ha anat erosionant.
Un cop vist tot això hem arribat a Cafayate, hem dinat i ens hem dirigit a visitar les Bodegues Etchard. Són unes bodegues on des de fa dos segles es fa vi del raïm de la varietat torrontes (blanc propi de la regió) i Malbec(vi típic argentí tot i que també xilè).

La visita a la bodega era interessant i al final de tot hi havia la cata de vins. Hem provat dos vins blancs i dos negres guiats per les instruccions de la guia. Era molt interessant seguir el passos i sentir les olors i els aromes de cada vi, que realment ens han sorprés.

Un cop hem avabat la visita hem tornat al Cafayate on l'alberg on estem és encantador amb un pati interior obert, ple de flors on hi ha unes tauletes i uns parasols per esmorzar, dinar o sopar segons convingui.

Salta, Purmamarca, Humahuaca

Aquest matí després d'esmorzar ens hem posat a la busca i captura d'un cotxe per llogar que tingués sis places. Inicialment no l'hem trobat, però finalment Hertz ens en ha ofert un per la una del migdia. Hem aprofitat el matí per visitar el centre de Salta. En alguns aspectes la ciutat ens ha recordat a Andalusia. Moltes de les façanes pintades de color blanc amb ribets de color groc, terrasses cobertes...al centre, la plaça principal, quadrada amb dues diagonals que la creuen. Entre els arbres gegants i florits que hi estan plantats hi ha palmeres, unes palmeres super altes amb uns troncs molt molt prims. Al voltant de la plaça, porxos plens de terrasses de bars i cafès. L'esglèsia principal és de color rosa pàlid. Just hi hem arribat que feien missa, i l'afluència de gent seguint-la era sorprenent. Per ser un dia laborable tant la catedral, com els carrers, com els comerços estaven plens a vessar.

Hem visitat l'esglèsia d'estil absolutament barroc i després ens hem dirigit cap a la plaça principal. D'allà hem agafat uns carreronets fins arribar al mercat municipal. Un mercat ple d'olors, fins a un cert punt marejants. Els trossos de carn penjats a l'aire sense cap tipus de refrigeració, muntanyes d'espècies de tots colors, peixos, verdures...

Cap allà a la una hem anat cap a la Hertz, hem recollit el cotxe, hem comprat unes empanades i ens hem posat en ruta. La sortida de Salta ha estat força complicada però aviat ens hem dirigit cap a Jujuy i d'allà cap a Purmamarca. El paisatge de nou tornava a guanyar protagonisme. Les "quebradas" són el trajecte que l'aigua s'ha anat obrint entre les muntanyes deixant al descobert les diferents capes sedimentàries i regalant-nos les muntanyes de colors.
A Purmamarca, un poblet petit i força arreglat, segurament la presència del turisme ho ha afavorit, s'hi pot veure el cerro de los siete colores. Allà mateix hem dinat!

A mig camí tot anant en cotxe hem vist un gaucho. Tot i estar una mica mogut, és realment un gaucho de debò, amb el seu barret, el seu cavall i el seu bigoti.

Dia de bus, arribada a Salta

Després d'un trajecte 8 h més llarg del previst hem arribat a Salta. Ahir al sortir de Mendoza no sabíem que en tota la regió del nord havia estat plovent intensament durant força dies. Quan vam ser a Tucumán cap allà a les 12 del migdia ens van informar que la pluja havia fet que un riu cresqués i impossibilités el pas per un pont pel que havíem de passar. Ens van recomenar baixar del bus i estar-nos per l'estació fins que se'ns avisés. Això hem fet i cap a les 14h ens han dit de tornar a pujar per servir-nos el dinar. Un cop acabat de dinar ens han dit que podíem seguir el camí. Hem avançat fins a un cert punt on hem vist que hi havia una cua infinita de cotxes, camions i busos. Com que el pont s'havia enfonsat en un dels seus carrils s'anava deixant passar alternativament als cotxes d'un sentit i altre, amb una obertura d'una hora per sentit. Sabíem que una vegada creuessim el pont teníem encara unes dues hores o tres de trajecte fins a Salta. Finalment cap allà les sis hem creuat el pont i després de fer un bingo andesmar, guanyar una ampolla de vi i un trivial que no hem acabat hem arribat a Salta. El primer que hem fet ha estat agafar els bitllets de tornada, de Salta a BsAs pel dia 13.
Al sortir de l'estació a començat a diluviar, per tant hem agafat un taxi, i ara per fi hem arribat a l'alberg.

Santiago-Mendoza, Creuant els Andes

Ha arribat el moment de separar-nos. Ahir al vespres tot i ser diumenge i ser realment difícil trobar alguna cosa oberta vam anar a provar el pisco sour abans de marxar de Santiago.
 Aquesta nit, com generalment totes les que precedeixen un canvi, ha estat més inquieta del normal. Ens hem despedit mentres jo esmorzava i m'he dirigit cap a l'estació. En principi la meva intenció era agafar un taxi però un cop he tret el nas cap a l'avinguda Providència aquesta no distava de les gran avingudes de les capitals mundials a les vuit del matí. Molts cotxes, trànsit lent i pocs taxis lliures. Davant d'aquesta circumstància m'hedecidit a agafar el metro i ha estat perfecte. En vint munts ja era a la cua de l'autobus.

Un cop dins m'he anat despedint de Xile a mesura que ens acostàvem als Andes. Montanyes rocoses, desèrtiques. Sempre que de petit penses en una montanya no sé exactament perquè però la dibuixes de color verd...doncs be, els Andes són més aviat vermellosos. Imposen un gran respecte, les corbes que van pujant són molt pronunciades i es fan molt lentament ja que no només és un pas per persones sinó que també és aprofitat per moltes mercaderies, per tant grans camions costa amunt i amb corves...un cop a dalt hem baixat del busper passar els successius controls de sortida de Xile i entrada a Argentina. A partir d'aleshores el descens és més progressiu.

Com que les montanyes són de color terrós els rius que baixen i que segueixen al costat de la carretera són totalment de color xocolata. En certs trams es pot veure a gent fent esport, vaixant en kayak. A poc a poc es va arribant a una zona més plana i homogènia en el centre de la qual es troba Mendoza. Un cop arribada allà m'he retrobat després d'uns quants dies amb la resta de medicinos.
Hem arribat just després d'un dels grans moments per aquesta regió. Després de les festes que es celebren en honor a la verema i el vi de la regió. Mendoza és una ciutat força ordenada, amb moltes places. Entre elles hi ha la plaça d'Espanya que està totalment enrajolada amb rajoletes de color blau i blanc. També té una gran rambla plena de cafès i terrasses on la gent berena i xerra animadament. Hem donat força tombs, ens hem estirat una estona a la gespa d'una de les places i cap allà les set ens hem començat a dirigir cap a l'estació d'autobusos per agafar el bus que ens durà a Salta.

Valparaiso

Avui ens hem llevat de nou amb un gran núvol sobre els nostres caps. Davant d'aquestes circumstàncies hem decidit anar a veurela casa del Neruda que es troba a Valparaíso, donar un tomb per la ciutat i els seus cerros i tornar cap a Santiago. Ahir sorprenentment i sense haver-hi sol ens vam cremar una mica i tot.

En primer lloc hem baixat serpentejant pels carrerons i escales des del nostre alberg fins al centre de la ciutat. En certs punt hi havien replans que eren miradors perfectes des d'on observar la ciutat i les seves coloraines. En molts racons et trobaves artistes venent algún tipus de record o artesania.

Hem arribat al centre i hem seguit avançant fins al peu d'un cerro per agafar un dels ascensors cremallera que ens pugessin a dalt. Durant auest trajecte hem creuat el mercat municipal de la ciutat. Durant el terratrèmol de l'any passat es va quedar força afectat i ara les botigues s'han traslladat a l'exterior. Un cop al peu del cerro hem pujat a l'ascensor...recordava una mica com estar en un parc d'atraccions, i l'ascensor el tren de la bruixa, un vagó tot pintat de colors i dibuixos. Des de dalt podíem observar el port amb les mercaderíes que s'acumulaven esperant vaixells que les transportessin.

Viña del Mar

Davant del poc èxit que hem tingut fins ara ens els intents d'anar a la platja el fet de veure el cel ennuvolat al llevar-nos per marxar a Viña del Mar no ha estat massa novetat. Als pocs minuts de sortir de casa ha començat a ploure, la típica tempesta d'estiu. Un cop hem pujat al bus els temps semblava millorar, hem anat deixant enrera els núvols i el cel començava a ser blau. S'ha mantingut així fins al cap d'una hora, quan ja estàvem arribant a Viña...de nou el color gris d'un núvol gegant tapava el cel.

Hem caminat per la ciutat fins arribar a la vora del mar. Tot el passeig de la costa està envait per enormes blocs de pisos. És trist però els desastres arquitectònics i urbanístics no només es van produir a les nostres costes, sinó que sembla un mal generalitzat. Ens hem estirat a l'ombra, ens hem menjat els entrepanets que ens havíem fet i a poc a poc ha començat a sortir el sol. Finalment hem tingut una agradable tarda de platja envoltades de famílies xilenes que anaven a passar el dissabte a la tarda davant del mar. L'aigua de l'oceà és gelada, i el màxim que hem fet ha estat mullar-nos els peus.

Cap a les 19h hem començat a recollir, hem buscat un bus que ens portés a Valparaíso i ens hem endinsat en una ciutat ben diferent. Per començar hi ha molta gent al carrer, tots els carrers són costes que fan que la ciutat es distribueixi pels diferents cerros que la conformen. Un cop localitzat l'alberg ens hi hem instal.lat. No hi havia ningú esperant-nos, la clau estava amagada entre uns testos i després havíem d'agafar una altra clau de color blau que era la de l'habitació del segon pis. El camí cap a l'alberg a part de ser pujada ens ha permès començar a captar l'essència d'aquesta ciutat. Les casetes són de colors, els carrers empedrats, i a tot arreru hi ha botiguetes de joves dissenyadors locals.

La casa de Neruda, la moneda

Després de conèixer ahir el centre de Santiago avui ens hem proposat d'anar cap a un del cerros de la ciutat i veure-la una mica en perspectiva. Al mateix cerro hi podem trobar una de les casesde Pablo Neruda, la Chascona. Ens hi vam acostar després de passar per tot de carreronets amb bars i terrassetes. Un cop allà ens van explicar que la única manera de visitar la casa és fent una visita guiada. La nostra guia es deia Alejandra i la veritat és que explicava les coses amb força passió, cap racó et deixava indiferent.


 Per començar cal dir que la casa es diu la Chascona en honor a la última dona de Neruda. En la llengua originària indígena Chascona vol dir despentinada i es veu que la dona de Neruda, Matilde Urrutia, era mig pelroja i amb els cabells arrissats de tal manera que sovint es veia despentinada. La casa va ser tota pensada pel propi Neruda i es podria dividir en tres parts. La primera part recorda a un vaixell. De fet fins i tot les finestres són d'ull de bou amb aquesta intenció. Tot estava pensat, com a reixa de la finestra o bé hi havia el símbol de la M i la P amb el mar, o bé hi havia un sol somrient que també es podia interpretar com una cara somrient amb molts cabells esbojarrats al voltant. Només entrar el que et rebia era una antiga barra de bar de vaixell, la barra del Capitán on Neruda servia als seus convidats.

D'allà es passava al menjador que tenia un armari al fons del qual una de les portes laterals comunicava amb una escala que et portava al segon pis de la casa. Aquest segon pis tenia només arribar una tauleta petita on menjaven en les ocasions en que no hi havia convidats. Un detall graciós és que la Matilde s'havia fet buidar una televisió conservant la pantalla i havia convertit l'interior en una vitrina on exposava una cuberteria.

Des del petit menjador on ells dinaven quan estaven sols es passava a un petit estudi que al costat hi havia una habitació on ells havien dormit fins que ell es va morir i ella es va canviar d'habitació per evitar la tristesa. Des d'aquesta habitació es tornava a sortir a l'exterior i es passava a la segona part de la casa que s'anomenava el Far ja que quedava lleugerament per sobre de la part del vaixell. Allà hi havia una sala comú on després de la mort de Neruda i amb l'arribada del cop d'estat van tenir lloc nombroses reunions de intel.lectuals i membres de l'oposició. Matilde Urrutia era mexicana i aquest fet juntament amb els contactes que tenia Neruda mentre va ser diplomàtic va fer que auestes reunions contessin amb membres de diverses ambaixades. Damunt d'aquesta sala comú hi havia una altra habitació on s'havia traslladat Matilde a posteriori. Allà s'hi podia veure un tocador amb objectes particulars, entre ells unes ulleres de sol que semblaven soetides d'alguna pel.lícula. La casa combinava molts estils diferents, hi havia colors molt mexicans i altres articles que havia anat col.leccionant Neruda pel món (s'havia inventat una paraula per autodefinir-se, cosista).
Després de visitar la casa de Neruda preteníem pujar al Cerro on es troba situat, però ens han informat que ahir hi havia hagut un incendi en un dels cerros que envolten Santiago i que lavista de la ciutat des de dalt seria com a mínim nebulosa. Davant d'aquest fet i del poc temps que ens quedava per dinar i que la Maria marxés a la universitat hem decidit posposarel cerro i anar a dinar en una de les terrassetes que havíem vist tot anant cap a la Chascona.


Un cop la Maria ja ha marxat hem anat a buscar el Metro i ens hem arribat a la Moneda. L'edifici no es podia visitar per dins però just a sota de la plaça de davant hi havia un centre cultural on pots visitar exposicions, hi ha cineteca...just ha coincidit que hi havia una exposició sobre els viatges de de Agostini a la Patagonia. Ha estat bonic veure els espais que vam visitar fa unes setmanes en fotos de fa 40 anys o més.
  
Sense adonar-nos-en se'ns ha fet tard i hem hagut d'anar cap a recollir a la Maria a la Univesitat. L'edifici en qu rs troba situada té un claustre/pati preciós, amb el terra de grava i ple de flors i bancs. S'hi respira pau. Un cop ens hem retrobat hem anat a prendre un gelat de tornada cap a casa.

Santiago

Avui ens hem llevat força tard. Ahir finalment vam sortir a conèixer la nit de la capital de Chile i entre una cosa i l'altra se'ns va fer tard de tal manera que aquest matí ha servit per recuperar-nos.
Un cop despertes, esmorzades i arreglades ens hem dirigit cap al centre de santiago. Hem agafat el metro, hem fet un transbord i hem anat a parar a una zona força cèntrica amb carrers amples. Hem entrat a xafardejar a un bar que es deia The clinic igual que un diari crític de la ciutat. Aquest restaurant es trbava dins d'una casa antiga, tenia dos pisos i un pati interior. Aquest matí feia realment molta calo així que després de caminar una estona sota el sol del migdia, al veure aquest patí cobert per les branques dels arbres que hi estaven plantats no ho hem dubtat massa. Tot i ser les 16h la gent no ha deixat d'arribar per dinar, molts d'ells menjaven crudo, un estil carpaccio/steak-tartare, nosaltres al veure la quantitat de carn no ens hem atrevit. Després de dinar hem caminat una estona pels carrers del centre. Recordava una mica a Portal de l'Àngel els dies que està ple. A més a més al mig de la rambla peatonal hi havia paradetes on s'hi podien comprar mitjons, joguines enganyoses pels nens, fruita, xurros, de tot...d'allà hem arribat al gran mercat municipal. A aquestes hores gran part de les botigues ja estavne tancades, però les que hi havien obertes espantaven. Sobretot les que eren de carn, les vitrines estaven plenes fins dalt de carn ja trossejada, muntanyes de cuixes de pollastre, i així amb les diferents carns.

D'allà hem desembocat a una sèrie de carrerons més petits on s'hi podien veure edificis que en el seu moment havien de ser molt elegants però que avui en dia pel fet no haver estat cuidats eren un record del que havien estat. D'allà hem arribat a una zona de parcs al costat del riu on hi havia els principals museus. Xoca veure com algún d'aquests museus encara mostra a la seva façana restes del terratrèmol de l'any passat. Des d' allà hem arribat a una zona més turística/peatonal on hi havia venta de llibres de segona mà així com anticuaris al carrer. Hem vist algun dels nous edificis contruits com a centres culturals amb places i espais oberts al costat on a l'estiu es poden realitzar activitats a l'aire lluire. Des d'allà ja ens hem dosposat a tornar cap a casa on d'aquí una estona soparem.

Arribada a Santiago

Arribada a Santiago
Hem arribat aquest matí després de passar la nit viatjant en un bus des de Valdívia. La veritat és que potser perque ja ens hi estem acostumant, potser perque arribàvem a Santiago i feia dies que ho esperàvem, però el viatge se'ns va fer prou còmode. 
L'arribada a Santiago a l'estació un gran moviment de gent carregada amb maletes, nens, sacs de patates...gent cridant anunciant sortides i artibades de busos, taxis...i sol. Podríem dir que per fi hem arribat a l'estiu. Aquest estiu que quan ens agafa a casa evitem a tota costa i ens amaguem, aquell sol que quan t'agafa havent de caminar llargues distàncies maleeixes, però que nosaltres després de dies jugant a ara em poso el polar, ara me'l trec, ho hem agraït. Hem agafat un taxi que ens ha dut directament a casa la Maria creuant gran part de la ciutat, veient el Palacio de la moneda de lluny i grans avingudes. Una ciutat gran, plena de gent però també molt plena de verd.
Un cop aquí ens hem relaxat, hem deixat les coses i hem marxat al super per comprar menjar per cuinar-nos un bon dinar. Hem comprat, ens hem dutxat, i ens hem posat a fer uns macarrons ben casolans. Per comprar hem anat al super i al mercat del barri. Un mercat petit però suficient, dues peixateries, tres o quatre botigues de fruita i verdura, i una carniceria. La gent sempre molt amable i disposada a ajudar.
Després de dinar, i un cop instal.lades ens ha atacat la son...evidentment les 12h de bus de nit no eren tan recuperadores de son com havien semblat. Ara ens hem despertat i comencem a planificar els nostres dies a Santiago i els seus voltants.

Valdivia

Avui ens hem llevat amb la intenció de conèixer Valdivia al màxim fins a les 22h del vespre que és quan ens marxa l'autobus cap a Santiago. En primer lloc hem tingut una mica de problemes per dutxar-nos totes ja que o s'havia acabat l'aigua calenta, o si algú s'estava dutxant al lavabo del costat, a nosaltres no ens arribava. Hem baixat a esmorzar i s'ha reconfirmat la identitat germana del b&b. Un esmorzar amb muesli i iougurt és molt alemany. A la taula del costat diversos viatgers solitaris compartien experiències i es programaven el dia.

Al sortir al carrer ens hem dirigit cap al riu on hi havia moltes embarcacions oferint-nos tours per conèixer Valdivia i els seus voltants. Finalment però, com que ja hem fet prou coses organitzades aquests dies hem buscat una alternativa que ens permetés més organitzar-nos el temps com nosaltres volíem. Hem trobat un senyor que ens ha ofert una ruta d'una hora al voltant de la Isla de Teja on es troba la universitat austral de Chile i els seus diferents jardins. Hem pujat a la barqueta just darrera del mercat del peix. És un mercat obert tots els dies de l'any on venen peix fresc que netegen allà mateix. Aquest fet juntament amb el canvi que es va produir en el riu després del terretrèmol del 1960 fa que un grup de lleons marins força nombrós s'esperin a les pedres de darrera del mercat. Són realment obesos i fan una mica de llàstima però encara conserven les habilitats de pujar i baixar de la pedra prou àgilment, i un cop a l'aigua neden i es mouen molt fàcilment.

La ruta que hem fet en vaixell constava de la navegació per tres rius diferents el Calle Calle, el Cau Cau i el Valdivia. Hem de dir que ens hem quedat força impressionades per la quantitat de informació que ens donava el guia, sabia tant de biologia marina, com de botànica o història. Després del terretrèmol de 1960 tot el territori sobre el qual estava assentat la ciutat de Valdivia havia baixat uns dos metres. Això no només va afectar a nivell urbanístic amb una gran destrucció de la ciutat sinó que també va canviar el ritme i la circulació dels rius. Fins aleshores ttos seguien un sentint que els portava al mar, des d'aleshores hi ha certes hores del dia en que l'aigua del mar, seguint les marees, entra al riu convertint-se en aigua salada(gràcies a això els lleons marins es sentien com a casa seva).

Al avançar a l'altre costat del riu, ja a la illa, es podia veure el museu d'art contemporani de Valdivia, després ja encadenava amb les diferents facultats de la UACh, i finalment el seu jardíbotànic. En ell principalment s'hi troben arbres endògens ja sigui de la regió, ja sigui del sud de Chile. A l'altra ribera del riu de tant en tant s'hi poden observar algunes cases aïllades les unes de les altres considerades d'estil germànic. El sud de Chile va rebre un gran flux migratori d'orígen alemany que van instal.lar-se allà a principis de segle XX i que van construir un tipus de cases molt diferents de les que en aquell moment construïen els originaris de la zona. Després del terratrèmol van ser de les poques construccions que es van mantenir en peu i avui en dia encara estan habitades. Després de la zona del jardí botànic hem arribat a la zona del "humedal". El guia ens explica que fins fa uns anys aquesta zona estava plagada de cignes de cuello negro, però que actualment només n'hi ha uns docents. Hi ha la sospita que una indústria paperera va contaminar les aigües intoxicant tot el subsòl i eliminant la base de la piràmide alimentària d'aquest tipus d'aus.
Tenim sort i podem veure una parella de cignes. Ens explica que hi ha un mite que diu que aquest tipus d'aus són monògams i que quan es mor un dels membres de la parella l'altra deixa de menjar, i quan ja està molt feble decideix emprendre el vol més alt de la seva vida pel qual no té prou energia i acaba caient i morint. Ja al final del recorregut vaiem una gran xemeneia gris mig enterrada, era la xemeneia d'una antiga fàbrica de sabates alemanya que va sobreviure fins al 60, que es va veure ensorrada i l'únic que va quedar va ser la xemeneia.

Després del nostre tour en barca hem visitat el mercat municipal cobert, i just al costat ens hem esperat que vingués o un bus o un taxi colectivo que ens portés a Niebla, un pblet del costat on havíem llegit que hi havia una "feria costumbrista". Quam ens ha arribat un bus al cap d'una estona ens hem emocionat però ha resultat que el bus estava en pana, i per tant hem seguit esperant fins que ha arribat un colectivo i ens hi hem encabit. Ens ha deixat just davant de la porta de la fira, que de nou ens ha sorprès bastant. Ens esperàvem una fira de productes tradicionals i ens hem trobat una fira constitudia per botiguetes on et feien menjar per menjar allà mateix. Per tant podíem triar si dinar empanadas, papas rellenas, anticuchos...vam fer una mica de tot. Els anticuchos són uns grans pintxos de carn i verduretes i es mengen una mica canivalísticament, amb els dits i la boca. Després de dinar em caminat una estona per arribar a la platja, platja de sorra negra, on el bany estava prohibit però on la gent es banyava igual. Hem estat acompanyades per un grup de gossos juganers que es mossegaven els uns als altres. El sol ens ha acompanyat l'estona davant del mar. Després hem decidit tornar a Valdivia per veure la universitat i el jardí botànic. Ens hem distret una estona més amb els lleons marins que demostren la seva personalitat els uns davant dels altres marcant territori.

Despedint-nos de Chiloe, dirigint-nos a Valdivia

Ahir al vespre vam sortir a prendre algo, i sense saber-ho vam entrar a un del llocs més concorreguts i més plens d'activitat de Castro. Just a la Plaza de Armas hi havia un lloc que des de fora no crida especialment que es diu la Brújula. Allà vam entrar amb la intenció de provar la cervesa típica de Chile. Les vistes a la plaça ens tenien ben distretes, força gent jove fent malabars i molta altra gent passejant.
Sense adonar-nos-en se'ns va fer tard i vam decidir sopar allà mateix.
Abans d'anar a dormir vam veure un trosset de la ceremònia dels òscars, però davant de la poca emoció que despertaven ens vam adormir força ràpid.

Avui ens hem llevat aviadet. Havíem de creuar la illa cap al nord, agafar el transbordador i arribar a Puerto Montt abans de les tres del migidia per tornar el cotxe sense penalització. La sortida de la illa ha anat força ràpida, i al cap d'una hora o dues hem arribat a Puerto Montt on hem decidit anar a dinar esperant que se'ns fessin les tres per aprofitar el cotxe com a lloc per guardar les maletes. L'entrada a aquesta ciutat tenia dos punts curiosos. D'una banda hi havia bastant trànsit per un carrer suposadament via d'accés principal on el que podiem veure a cada costat semblava més un poble que una ciutat (tallers mecànics, fusters, algun supermercat...). D'altra banda, i més interessant la vista dels volcans que envolten la no llunyana ciutat d'Osorno. Són muntanyes absolutament triangulars, com de dibuix, amb el cim, la punxeta de dalt de tot, nevada.
Després de veure una mica la costanera, passeig del port, i la plaza de Armas, ens hem dirigit cap a un gran mall on hem pensat que el cotxe amb les maletes estaria més controlat. Hem pujat a dinar a dalt de tot on hi havia un munt de gent fent cues a llocs de menjar ràpid, molt a l'estil americà. Les teles no paràven d'ensenyar ciutats on hi havien hagut rèpliques de terretrèmols i és que justament avui fa un any del terrible terretrèmol que va passar Xile l'any passat.
Després de dinar ens hem dirigit a tornar el cotxe, amb la idea d'anar força ràpid per poder agafar un bus al cap de mitja hora. Però de nou, sembla que no coneguem el continent...aquí tot va amb una calma, que sembla que costi arrencar. Finalment hem assumit que hauríem d'agafar un altre bus, però a canvi ens han acompanyat a l'estació. Al arribar-hi ens hem submergit a un altre món! Gent molt diferent, i molta gent, molta molta gent intentant agafar els autobusos, i els minibusos. Feia força calor i semblava que arribar dins de l'estació per comprar els bitllets i marxar seria difícil. Finalment, ho hem aconseguit i fa uns minuts hem arribat a Valdivia. La ciutat es veu més majestuosa, ja hem vist un dels rius que l'envolta i fa que la ciutat tingui un altre aire. A l'arribar a l'alberg on ens allotgem aquesta nit he tingut una tornada al passat, m'ha recordat molt a Alemanya. Era un edifici antic amb la porta pintada de color vermell amb unes. Fulles dibuixades en blanc, i el dibuix es continuava cap a la vorera. Ens ha rebut una senyora amb els cabells blancs i que...tal i com havia sospitat, era alemanya. Ara sortirem a sopar, de nou seguint les recomanacions de la Lonely planet

Chiloe,i el mal temps segueix jugant amb nosaltres

 Un altres dels objectius del viatge era tenir uns dies de sol i platja...de nou la meteorologia s'hagirat en cotra nostra. Avui ens hem llevat amb un sol espatarrant i ens hem vestit ràpidament d'estiu, hem posat el bikini a la bossa i hem marxat direcció Cucao. Cucao està al oest de la illa més al sud de Castro, la capital de la illa i on estem allotjades. A mesura que ens anàvem acostant al nostre destí veiem més aprop un gran núvol gris que cobria tot el cel damunt del mar. Hem hagut d'agafar una carretereta de pedres per arribar a la platja i un cop allà ens hem hagut d'abrigar ben abrigades abans de sortir del cotxe. Al sortir la platja era molt maca, una platja llarga, de sorra fina que amb el vent corria per damunt de les dunes.

Davant de l'intent frustrat de platja hem decidit canviar de plans i anar a buscar el sol. Ens hem dirigit cap a un poble que es diu Chonchi (com veieu aquí els noms dels pobles són ben curiosos) i al ser diumenge el poble estava desert i tota la gent estava concentrada a l'esglèsia des d'on sortien càntics.

Els Palafitos:

No hi havia ni una sol lloc on menjar o on prendre alguna cosa per tant hem decidit tornar a Castro a dinar allà. Després de dinar hem fet una migdiada i ara ens dirigim a fer un tomb pel poble.